Què passaria si la persona més important en la teva vida deixés d'existir?

Aquesta pregunta la vaig treballar i pensar quan vaig tenir que presentar un treball de cultura audiovisual, vaig escollir aquest tema, perquè defineix bastant perquè sóc així avui dia.
Què és allò que anomenem el buit, el no-res, allò on hi havia un espai ocupat?
Jo el definiria com allò que ens manca i ens ha sigut robat per una força més gran que la del destí i la vida. Però jo vull parlar sobre el buit existencial, sobre el buit que ens deixa la persona que més estimes en el món, que passa quan deixa d'existir en la teva realitat?
Només en queda el record, i el record només són cendres, que han esdevingut després del gran foc de la vida viscut; només en queda això: cendres de records cremats.
És un buit que no es pot omplir senzillament o no l'arribes omplir mai, un malson present en el teu subconscient i sovint per la nostra ment totalment conscient. Per tant puc arribar també a la conclusió que més que un buit, és un espai en "blanc" o del no-res, un espai que molesta en aquest estat, un espai que pertany al passat.
El buit, segons tot allò après de la vida, el puc anomenar com un estat de l'ànima més que una sensació fisica que sentim en el notre "pit" o en el nostre "cap".
Tot això perdura i perdurarà per sempre dins nostres, en formarà part i no ho podem negar, ni amagar i sobretot ni oblidar... El temps s'escola a cada segon àgil i veloç, vivim ràpidament sense pararnos a perecebre el nostre entorn, convido a qualsevol a aturar-se i gaudir d'un simple cafè en bona companyia, cinc minuts per un mateix, tres coses noves per aprendre cada dia, de estimar, cuidar i guardar cada petit detall; de cada instant de la vida, de valorar a les persones que et cuiden i t'importen, gaudeix d'una posta de sol, de la sorra de la platja, del cel blau i del cel d'un dia de pluja, d'una mirada dolça però salvatge, d'un somriure càlid però entremeliat, crea, innova, creix tant per dins com per fora, fes teus els somnis, canta tant sota de la dutxa, sota el seu somriure/abraçada o sota una nit d'estrelles. Crida enmig del silenci, trenca els esquemes establerts, i que rendir-se no sigui ni l'última opció. Viu per tu mateix i per ningú més. Segueix sempre endevant, perquè la vida és morir amb cada instant.